Jornades d’Oralitat, Llorenç Giménez a Paiporta. Dimarts 4 de juliol

Dimarts 4 de juliol, 19 hores Sala Annexa Museu de la Rajoleria

Taula rodona dedicada a Llorenç Giménez. Amb  la participació d’Óscar Mora, Vicent Cortés, Albert Dasí  i Fina Masgrau. Moderador: Carles Cano

Per què unes jornades d’oralitat dedicades a Llorenç?

Especialment perquè ell va ser un pioner, una figura cabdal en la narració oral valenciana, i pensem que qui millor que ell per a donar nom a unes jornades d’oralitat

LLORENÇ GIMÉNEZ, L’HOME QUE SOMREIA

Llorenç Giménez i Tarazona, era un mestre. Un mestre que sabia contar. Segurament havia heretat la gràcia de son pare, que a les reunions del carrer La Fila, del poble d’Alfafar, quan a l’estiu la gent encara eixia a sopar a la fresca, sempre tenia un acudit, una contarella, un succeït o un tango que contar o cantar, acompanyat de l’acordió que tocava un veí. Eixa gràcia heretada, d’adolescent la utilitzà  amb els amics que li feien rotgle quan es posava a enfilar acudits. Després, en començar a treballar en La Gavina, una de les primeres escoles cooperatives que als 80 encetaven l’ensenyament en valencià, i més tard en diverses escoles públiques,  va posar en pràctica eixa gràcia amb els xiquets que, encaterinats, l’escoltaven bocabadats. En aquella època feliç de renovació educativa, d’il·lusió col·lectiva, de redreçament de la nostra cultura, començaren a cridar-lo per a fer tallers de contes a les escoles d’estiu que florien ací i allà i, fruit d’aquests tallers, algunes mestres el cridaven per a que anara a embadalir els seus alumnes.  

                         I així començà la seua aventura de rondaller, de rodamóns, anant per les escoles, canviant els diners, pagant al seu substitut allò que cobrava a l’escola on anava a contar.

                         Com a narrador oral era únic, inimitable, amb una capacitat d’improvisar espectacular: podia començar un conte i de sobte fer una digressió de qualsevol cosa que li havia passat anant al lloc on contava, o a una tenda on havia entrat a comprar, o al bar on havia pres un cafè i havia vist o conegut a no sé qui; i tot això ho ficava al conte de la manera més natural, fent esclafir de riure al públic. Després d’això, tornava al conte que fins i tot, de vegades es quedava penjat, però no importava.

                         El seu repertori era la literatura popular: Les rondalles d’Enric Valor, les de Joan Amades o Jordi des Racó, les endevinalles, embarbussaments, contarelles, succeïts, anècdotes, i acudits, molts acudits. I no sols contava, també arreplegava llegendes i literatura oral en totes les seus formes. Ha deixat escrits una dotzena de llibres, tots relacionats d’alguna manera amb la literatura oral, tals com: “Endevinalles de Llorenç” “El secret de les 5 llegendes” “Oficis de Rondalla” o “Els animals agraïts” entre altres. Va rebre per ells diversos premis: L’Empar de Lanuza, el Serra d’or de la Crítica o el Samaruc dels bibliotecaris valencians.

                         Deuen quedar poques escoles, places i biblioteques al País Valencià on no s’hagen escoltat els seus contes, perquè des de 1996 arrimà, (com deia ell) l’ofici de mestre i es dedicà professionalment a l’ofici de narrador. Ha estat un referent per a tots els narradors del País Valencià mostrant-nos, que es podia viure del conte; honradament, matisava sempre. Contava en valencià, a tot el nostre territori lingüístic, però  de vegades també fora: una vegada contant en un manicomi a Guadalajara, se suposava que Domingo Chinchilla, un amic narrador, el traduiria, però ca! Ni traducció ni romanços, i aquells pobres bojos es rebolcaven de riure, a saber què entendrien…

                         Era una persona bona, sempre amb un somriure, sempre disposat a l’humor, i a tirar una mà, tothom que el coneixia conta anècdotes d’ell. Hi ha persones, poques, que generen una confiança immediata, ell era d’eixos: a tothora disposat a fer petar la xerrada amb la gent gran que acabava de conèixer i li contaven de tot.

                         Vingué al món amb set mesos, pensaven que no eixiria avant, però li feren una incubadora improvisada amb una maleta de cartró i unes botelles amb aigua calenta i s’aferrà a la vida. Eixe sentiment de gaudir de la vida l’acompanyà fins als últims moments en què, poc abans de morir, encara contava acudits i feia riure i plorar als amics que el visitaven. Continuarem contant i recordant-te, amic.

CARLES CANO Escriptor, narrador oral i amic.

Deixa un comentari