Amb motiu dels homenatges al naixement del poeta per tota la geografia valenciana
Gràcies, Vicent. En l’homenatge del teu naixement, el teu epitafi. Sense permís, de nou.
L’associació cultural El Barranc Paiporta
UNA PRÈVIA (Vicent Andrés Estellés)
No facilitareu massa dades a aquells compatriotes desficiosos que, acabada la Missa de corpore insepulto, i amb una excitada temeritat de bolígrafs, pretenguen escriure la meua obscura i ardent biografia: els remetreu, en tot cas, mentrestant s’ordena la comitiva de l’enterrament, a la sumària i principal font documental que han manufacturat, per a casos com aquests, alguns benignes i fins i tot insignes antologistes: Nasqué a Burjassot, el 4 de setembre de 1924. Que es foten. Car, per molt que els fota, jo estaré, aleshores, molt més fotut.
Ordenada la comitiva, amb una presidència estrictament familiar, i no necessàriament plorosa —jo ploraré per tots—, vull molt de gori-goris de clero pobre, amb una creu modesta, d’un estricte metall al•lucinat. Els gori-goris i el trepig de les sabates, carrer del Bisbe Munyoç avall, que és un carrer vell i acreditat en matèria de processons i d’enterraments, resulten fàcilment impressionants.
En arribar al cementeri, no hi deixareu entrar ningú i fareu que es tanque la porta amb pany i clau. Prèviament haureu subornat l’enterrador —és cosa que encarregue als meus cunyats— i l’haureu embriagat amb vi de Binissalem. Es posarà tota la família, agafada de les mans, a la porta del cementeri, com si anàs a ballar la tarara, impedint que ningú s’acoste. L’enterrador bufat m’enterrarà en un lloc qualsevol, sense làpida ni flors. L’endemà matareu l’enterrador, de manera que mai no se sàpia on és el meu cadàver.
I quan, passats els anys i els ajuntaments, es busquen les meues despulles per tal de donar-los sepultura digna, que es foten també i que escarboten totes les tombes i anticipen municipalment una espècie de resurrecció de la carn de Burjassot, i així, confós amb tots els morts del meu poble, en farem una de bona.
No ho oblideu!
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. L’ofici de demà.
Al principi de l’estiu el nostre novel•lista Josep Lozano proposava la celebració del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés com una efeméride a recordar per tots aquells col•lectius que s’estimen la llengua i el país. Ho deia amb aquestes paraules, (que podeu consultar també a http://picam.info/picalullet/festa-vicent-andres-estelles/ )
Estimada amiga o amic:
Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més menys proper, sobretot al País Valencià.
Davant d’aqueixa situació hi ha tota una gamma d’actituds a adoptar, que podríem agrupar en Negatives o derrotistes –i a lamentar-se sempre estem a temps– o Positives o encoratjadores, amb què crear i imaginar recursos que es reforcen i ens donen cohesió en defensa d’allò que és consubstancial amb nosaltres, allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país.
Altrament, fa temps vaig veure un documental sobre la festa que fan els escocesos el 25 de gener de cada any, que ha arrelat fermament com a celebració identitària –la fan ja dos segles i escaig– el “Burn’s souper”, per celebrar el naixement Robert Burns (1759-1796), un popular poeta en llengua escocesa. On després d’un àpat amb haggis, un embotit escocés, es beu i es canta l’Auld Lang Syne, i després es reciten i canten cançons del poeta i d’altres poetes.
La meua proposta és la següent:
Celebrar el naixement d’un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés, el 4 de setembre o en la primera quinzena d’aquest mes, atés que el poeta de Burjassot va nàixer el 4 de setembre de 1922. I perquè el poeta de Burjassot? perquè és el més pròxim i d’una obra més accessible i receptiva en amplis estrats populars. És a dir, fer una festa amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, i establir-la com una tradició nostra.
Josep Lozano
Des de l’associació El Barranc, a Paiporta, ens sumem a la festa i a l’homenatge proposat. De moment, amb un escrit ben humorístic del poeta de Burjassot, que és una mostra perfecta de l’arrelament d’Estellés a la seua terra i nostra, alhora que ressalta la seua voluntat de passar com “un entre tants” i com un poeta del poble. Ell –ja el 1971– renunciava als fastos per al seu funeral. Ara no li fem cas ningú i celebrem i celebrarem el seu naixement agraïnt-li la passió que tingué per la vida i la seua gran humanitat, un llegat que ens deixà a tots a través de la poesia.
Gràcies, Vicent. En l’homenatge del teu naixement, el teu epitafi. Sense permís, de nou.
