Blog

25 de febrer de 2010. Auditori de Paiporta
Intervenció d’Antoni Torreño,

Josep Fuster és una persona en qui podeu confiar. Segurament molta gent que hui ens acompanyeu ja ho sabeu. Josep Fuster és un company de confiança, un professor de confiança, un amic de confiança, un locutor de confiança i, ara també, un escriptor de confiança. Confieu en ell, perquè no us defraudarà.
Encara que els dos ens coneguem des de fa una pila d’anys perquè hem anat coincidint esporàdicament a causa de l’ofici de professor que compartim, és ara, des de fa un parell d’anys, que ens reunim d’una manera periòdica i constant, molt més rica. I sempre m’ha donat la seguretat que allò que toca és garantia de compromís, de qualitat i de continuïtat. I en posaré alguns exemples abans d’aterrar en el llibre que ens ocupa.
Els dos ací asseguts a la taula, junt a alguns que hi ha asseguts per a la sala, estem tirant del carro de l’Associació Cultural El barranc, de Paiporta. Ell n’és el secretari i dóna fe escrita (en done fe), de manera rigorosa, de les programacions i dels acords importants d’aquesta associació.
Els dos també ens hem embarcat en la direcció de la revista de l’associació “Sense el rellotge”. Bé, potser el vaig embarcar jo a ell al principi, però ell acceptà. I això és ja una garantia ferma de futur, perquè no sé jo si la meua constància és a prova de bombes, però la d’ell us assegure que sí. A cada número de Sense el rellotge que ha aparegut, Josep ha fet els deures amb una resolució admirable. Per al número 4, per exemple, ja ha enllestit una entrevista i un article d’opinió magnífic, dos treballs que obriran una revista dedicada a la bicicleta. Ell em confessava mentre escrivia que no sap muntar en bici, ni ganes de provar d’ensenyar-se pel mal record d’una baquetada de la infància, «Però si toca escriure sobre la bicicleta i el transport sostenible ho faig…» I de quina manera ho fa…! Jo, en canvi, amb tota la rauxa ciclista de què faig gala, encara estic gargotejant i nadant entre conversacions ací o allà amb el projecte d’un reportatge que no acaba de materialitzar-se. Siga com siga —i òbric un altre parèntesi en esta presentació literària— Sense el rellotge eixirà al març i invitarà i provocarà a molts a utilitzar més la bicicleta. Bé, a un dels principals redactors de la revista no, tanmateix.
Ja veieu que no parle debades quan em referisc a la seua participació de qualitat en els compromisos que assumeix. Fa uns dies em comentà, com si fóra la nimietat més insignificant de la seua rutina, que el programa que porta endavant a Ràdio Klara setmanalment “La descoberta”, el ve realitzant ininterrompudament des d’almenys 1986. 1986! Marededéu: des de fa més de 25 anys! Em recorde a mi mateix en aquella època remota i me’n faig creus, perquè aleshores jo encara em xuplava molts dits i voletejava de flor en flor amb una manca absoluta de compromisos. I Josep, 25 anys després i encara acudeix fidelment als estudis de «Ràdio Klara Lliure i llibertària» —de manera altruista però amb una professionalitat innegable— i regala als noctàmbuls oients radiofònics dos hores setmanals de ritme ben pautat pastat de blues, de poemes, de reflexió tranquil•la, de relats propis i aliens… I si n’eren tres al principi, després en quedaren dos i al remat segueix ell només. Passió pel compromís, diria jo. I gràcies a aquest compromís, passió o afició “La Descoberta” —descobriu-la si la podeu sintonitzar en el 104.4 de l’FM— segueix en l’aire en les nits dels dimarts d’onze de la nit a la una de la matinada.
Tot aquest preàmbul per explicar-vos i explicar-me la dimensió de la persona que tinc al costat. Hui presentem el seu llibre Lògica primordial i, per una lògica primària —potser la mateixa que mouria a l’acció a qualsevol dels seus personatges— aquest conjunt de relats ha de tenir la mateixa pulsió de rigor que el seu quefer quotidià. Si Josep ha escrit, si ha guanyat el premi Vila de Teulada, si ha publicat el llibre… confieu que la pasta amb què està modelat cada relat del volum respon a un compromís novel amb la creació literària, que hem de creure i esperar que ja no abandonarà. I farà bé. Josep Fuster és professor de llengua i literatura, ja ho he dit, i coneix i domina la tècnica narrativa (també la cinematogràfica). Era d’esperar que els seus relats foren el resultat feliç d’un conjunt de destreses literàries ben païdes.
* * *
El llibre el formen 36 relats breus agrupats en dos apartats “Lògica primordial” (que dóna títol al volum) i “La impensable realitat”. Són dos epígrafs altament conceptuals que presenten, no obstant això, històries en marcs ben propers i recognoscibles des de la nostra cultura urbana actual: la ciutat amb els seus pisos de 90 metres quadrats, els desllunats amb roba estesa, els carrers, els bars, les recepcions socials… I així i tot els seus personatges estan tocats per un punt d’atzar —o per una circumstància o per un fenomen paranormal— que desencadena en cada relat una lògica singular d’accions i revisions de la pròpia realitat: la impensable realitat.
S’ha volgut subratllar en la invitació a la presentació una frase que ja és present a la contraportada del llibre: Lògica primordial seria «Un reflex de la perplexitat de l’ésser humà davant d’unes forces que el superen.» Quines són eixes forces superiors? Molt sovint la lògica de les accions, de les causalitats o de les casualitats. Ho llegim sovint:
«La senzillesa de la resposta el va aterrir més que el contingut mateix: estava avorrit, corcat per la rutina i l’obediència submisa, amb la necessitat peremptòria de fer un tomb a la seua vida.» (p.57)
«I sense dubtar-ho gens, de manera totalment conscient, va decidir convertir-se en un traïdor. Lògicament, no li va dir res a ella.» (pàgina 73)
«Acomplida la secreta il•lusió d’aconseguir copsar algun sentit a la seua existència, i coherent i lúcid com era, el pas final era lògic, inevitable, indefugible.» (p.78)
Però ¿és perplex l’ésser humà davant d’aquestes forces? ¿Mostren perplexitat els seus personatges? No. Jo crec, a pesar del que se’ns anuncia, que més aviat els personatges de Lògica primordial s’acomoden. Una i altra volta. Saben que ni són amos dels seus actes ni controlen la seua existència. Així, per una série de circumstàncies, o assassinen, o se suïciden, o acaben prostrats en una cadira de rodes, o s’allunyen de la seua llar, o, o, o… sense arribar a ser grans herois, ni víctimes d’una gran desgràcia, ni botxins absolutament malvats i despietats. Moltes de les històries estan revestides d’un tel de resignació davant dels fets, que imprimeix als relats una pàtina de tristesa, semblant als blues que fan de banda sonora del programa de Josep a Ràdio Klara.
Deixeu-me que vos llija el primer paràgraf del relat «Cadena», que tanca la primera part del volum, potser entendrem un poc millor tots de què parle:
El destí, sempre insensible als seus precs, li ho havia fet saber manta vegades. Les coses eren així i no tenien l’aparença de poder canviar en el futur més pròxim, potser perquè no hi havia una altra solució, tal vegada perquè la probabilitat d’oposar-s’hi era igual a zero i, per més vegades que intentara capgirar la situació el final era, al capdavall, el mateix. Es trobava atrapat en un cercle viciós, en una circumval•lació de possibilitats que desembocaven indefectiblement en el mateix punt on havien començat. Tots els assajos per variar-ne el resultat havien acabat en fracàs, totes les temptatives d’invertir els factors no havien tingut el menor èxit. Albert estava en la mateixa situació que un insecte atrapat en una teranyina, sense possibilitats de reacció, condemnat a l’albir d’un depredador que devia decidir com i quan acabar amb ell. L’únic consol era acostumar-s’hi mentrestant. (pàgina 103)
* * *

El conjunt de relats de la segona part «La impensable realitat» té el denominador comú de l’aparició d’un element paranormal que obliga els personatges a ajustar-se a les lleis d’una física insòlita i a incorporar-les i assumir-les existencialment (sempre el blues, la “cançó trista”): el sol que apareix un matí per l’oest; les busques del rellotge, que giren en sentit contrari; una pandèmia mundial de sordesa molt més vírica i definitiva que aquesta pírrica grip A amb què ens han volgut alarmar l’últim any; ordinadors i les TIC associades (internet, emails…) adquirint competències més enllà de les demanades; aparicions d’ultratomba en un plat de roses de dacsa; la figuració immaterial de la Geperudeta en el wàter de casa… En definitiva, uns jocs argumentals inesgotables amb clares clicades d’ull a molts referents culturals que l’autor deixa explícits o implícits al llarg de tot el volum. En concret, mentre llegia o rellegia aquesta segona part, m’han estat sempre presents reminiscències d’altres jocs literaris de la nostra tradició, sobretot de Pere Calders i de Quim Monzó, mestres també a fer, des del relat curt, que l’extraordinari esdevinga ordinari.
He dit adés «clicades d’ull» i hauria d’haver-m’hi referit més aviat a «clicades de veu» per tal com el conjunt de contes que integren Lògica primordial, abans que nosaltres tinguérem la sort de llegir-los publicats per edicions Bromera, ja van ser “dits” una nit a través de les ones hertzianes de l’àrea de València per als pocs privilegiats que escoltaren Ràdio Klara en el moment just.
Les referències culturals constants del llibre estaven per tant originàriament destinades a aguditzar l’esperit crític de l’oient de La Descoberta; a despertar-lo o a espavilar-lo intel•lectualment no fóra cas que la melodia del blues o la veu profunda de Josep l’hagueren endormiscat una mica al costat de l’aparell de ràdio, a eixes hores de la nit.
El joc d’intertextualitats és constant i deliciós en el llibre. L’autor crea una teranyina de complicitats amb el lector com ja va fer amb els seus oients. I no defuig ni oculta les referències constants, reformulant idees i temes d’altri. De fet Josep Fuster busca el ressò d’aquestes melodies “literàries” i culturals amb completa llibertat, vinguen d’on vinguen: al conill que seguia Alícia, de Lewis Carroll (un altre escriptor que jugava al límit de la lògica o de la “suprarrealitat”); a Quim Monzó, a Brassens… I també s’hi ret tribut al cinema clàssic i actual: als seus gèneres policíac, negre, d’espies, fantàstic, de suspens, al surrealisme de Buñuel… Sovint, llegint els relats em semblaven haver estar redactats a la manera de guions cinematogràfics, en un present destinat a la hipotètica visió d’una càmera cine: (pàg. 41) «Des del balcó de casa seua, Pietro admira la bellesa de la ciutat, les esveltes torres que coronen els edificis principals, ara banyats pel sol ponent…» I ja m’imagine el moviment de la càmera des de Pietro a una panoràmica de la ciutat de Bolonya a poqueta nit…
Potser escric des del prejudici de conéixer algunes de les activitats de l’autor, i tindria una visió parcialment diferent del llibre si Josep em fos completament desconegut, però no puc evitar-ho. Imagine que bona part de l’auditori hui també el coneixeu i voldreu reconéixer-lo en els contes. Que cadascú llija i hi busque el Josep Fuster que conega, o que el descobrisca de nou; però siga com siga, no deixeu de parar esment en la sàvia construcció de tots els relats.
Acabaré on he començat. Confieu en l’autor i deixeu–vos arrossegar per la lògica primordial i la impensable realitat dels seus relats. Mereix la pena. Mereix el gust.
Moltes gràcies.