Presentació del llibre “No estaba escrito· d’Ana Villanueva
Biblioteca Pública de Paiporta, 23 de maig a les 19 hores
Presentació a càrrec d’Antoni Torrenyo i l’autora
Heu fet bé. La vostra decisió de vindre hui ací ha estat encertada. El que Ana vos oferirà en la pròxima hora que estarem junts serà un glop d’alegria de viure, de compromís social, de resistència col·lectiva davant de les adversitats. I això és impagable.
Sabeu? Presentant Ana Villanueva estic presentant també bona part de la seua parentela (alguns dels quals estan ací presents). Valga això com un anunci de la impregnació profunda de l’escriptora en la matèria del llibre. Parlarem (parlarà Ana) de la seua família i de compromisos adquirits directament amb tots ells. Parlarem de com, una vegada acabat No estaba escrito, el llibre se li ha enganxat a la pell, a ella i a tots els seus, de manera que no sé si podrà ni si voldrà desempallegar-se’n mai, immersa com està en la reacció encadenada de sentiments, que tot creuant l’oceà, han esdevingut àtoms embogits i lliures, rebotant en el cervell dels Villanueva, després de tants silencis imposats.
L’associació hem volgut presentar el llibre, en principi per afinitat a ella, que és amiga de El Barranc de fa anys i si pot no se’n perd ni una calçotada de març. (Aquest any no ha pogut ser, però no, ho dubtes, Ana. Al setembre plantarem calçots i ens els cruspirem junts quna estiguen a punt de caramel.) El que potser no sabeu, amics i companys de El Barranc són les dimensions que té aquesta nova escriptora ni l’impuls, i la projecció que Ana i el seu relat estan agafant: unes dimensions insòlites per a l’opera prima de Villanueva (la segona edició ja és en impremta), que passeja els seus personatges per l’Horta de València, per la Serrania, per Catalunya, pel sud d’Europa i ─a l’altra banda de l’Atlàntic─ a Mèxic.
No estaba escrito l’ha escrit a sa casa, entre llibres, telefonades, videoconferències, documentació inesgotable… moments robats a la rutina de vertigen de la seua família nombrosa… Arraulida a sa casa, sí, per bé que la història vole molt més enllà de les fites de la comarca.
* * *
Abans d’entretenir-me una mica en l’entrellat de No estaba escrito (que més que no jo, vos el desvetlarà l’escriptora puix el meu paper ací és de teloner) voldria aturar-me a descriure el perfil humà i social de la nostra amiga barranquera.
Ana Villanueva ha construït la seua llar no entre l’asfalt i el tràfec d’un nucli urbà sinó en un paisatge alt de secà entre garroferes i tarongers regats zelosament, gota a gota.
─Ah, direu. S’explica. La soledat, l’aïllament… li donen el marc perfecte per a l’escriptura…! Fals. O fals en part. Molta “nissaga urbanita” no en deu tindre, però d’aïllament, res. Si hi ha un tret que caracteritza Ana i la seua prole és la implicació en el teixit social de tots: en els òrgans de participació ciutadana, en l’escola, en un grup de teatre, en les escoles de música, en els clubs esportius… Vos confesse que jo ─que la conec i els conec fa una pila d’anys─ encara em marege quan veig a tot el clan amunt i avall, recorrent l’Horta Sud i arribant a tot amb un somriure.
A Ana li ve de casta. Els Villanueva que coneixereu al llibre tenen un denominador comú: allà on s’estableixen s’impregnen de la cultura que els acull i fan per millorar la societat i les regles de convivència col·lectives. Aquesta afirmació serveix tant per a Ana com per a totes les persones (personatges) que pul·lularan per les pàgines dramàtiques i emocionades de No estaba escrito. Mireu si no: Els besavis o rebesavis d’Ana baixaren de la Serrania, del poble de Xelva, i ocuparen un baix a El Cabanyal en el primer terç del segle XX. En poc de temps tota la família parlava el valencià apitxat cabanyaler de l’Horta. I en la mesura que els ho permeté el règim vigilant de Franco (deixem-ho de moment en “vigilant”) exerciren de valencians tota la seua vida. Els que emigraran (s’exiliaran), els que naixeran i creixeran a Mèxic, en simbiosi amb la cultura centreamericana, incorporaran, amb el català oriünd, també les formes i expressions genuïnes americanes.
¡És Ana i tots els seus tan respectuosa, amb el lloc en el món que ocupen i amb la diversitat cultural…!
Aquest aspecte explica també l’estupor, la indignació, la bufetada injusta amb què els Villanueva reberen el colp d’estat feixista, que acabà amb la segona República i que esborrà d’una maçada l’alegria de la projecció de futur, l’esperança col·lectiva en la construcció d’una societat justa, lliure, culta… Una bufetada que, com els Villanueva, mitja Espanya aguantà en silenci durant anys i panys, amb la por sempre enganxada a les entranyes…
¡I gràcies ells, que havien pogut escapar o no jeien en una fossa anònima a Paterna o ves a saber on! Aquella bufetada encara cou a la galta de la neta sensible que ha publicat No estaba escrito, indignada en saber més i més d’aquella memòria que encara hui volen tapar els miserables hereus del franquisme. (Prenc partit, eh?)
Ana Villanueva, igual. Està present en la història encara que no en siga personatge. Mal parapetada en la figura d’una narració en tercera persona, pretesament allunyada, no pot evitar que se li escape l’emoció i la simpatia pels membres de la família, que va desgranant amb paciència i constància de rellotgera. El seu amor per tots ells (i elles) no té fissures encara que el seu compromís amb la “veritat” siga irrenunciable.
El paral·lelisme amb els seus majors és tan profund que recordar-los és identificar Ana; i descriure Ana és descriure la seua parentela. Com he deixat caure ja, comparteixen:
- sensibilitat i impregnació cultural de la geografia social on creixen,
- estima per l’esperit familiar,
- conviccions profundes associades a la justícia social,
- a la fraternitat, a la llibertat
- un posicionament sempre en contra de qualssevol estructures repressores…
Finalment comparteixen una voluntat de ferro per acomplir promeses, reptes, objectius… “Ahí es ná!”, que deia ma uela. I ahí es ná, el llibre que dona compliment d’una promesa.
Sols entenent aquesta simbiosi autora / narradora / personatges i matèria narrativa s’entén que la reconstrucció imaginada que fa l’escriptora de les cartes que s’enviaren uns i altres al llarg dels anys siga indestriable de les que es reprodueixen de manera literal tal com li les passaren els parents; o que la infinitud de diàlegs que mantenen els personatges a València o a Mèxic en una època en què les gravadores i els xats eren una quimera de ciència ficció siguen absolutament versemblants i expliquen, tant el caràcter i les relacions entre els personatges com les vicissituds que passen en un moment i en un lloc de la història.
L’autora s’ha mimetitzat en el seu relat.
* * *
És difícil encasellar el llibre en un gènere: És una novel·la? La crònica d’un temps? Unes memòries familiars? És tot alhora, sense que el conjunt perda per això un punt de qualitat constant.
El relat parteix d’una promesa a l’avi (Pepe), al qual Ana recorda taciturn i prudent sempre, davant les preguntes incòmodes de la neta; temerós encara quan Ana l’abordà, per molt que les despulles de Francisco Franco estigueren podrint-se feia una pila d’anys ja al Valle de los Caídos.
─Contaré la vostra història. La nostra història. ─li va amollar. I ausades que ho ha fet!
L’eix del relat és l’exili d’Antonio (el germà de l’avi) però el protagonisme d’aquell exiliat enyorat per tothom es dilueix en un cant coral de resiliència de tota la família, a les dues parts de l’Atlàntic, que batega a l’uníson gràcies a Ana. La nostra escriptora “local”, en aquest sentit, en el seu rol de recopiladora, narradora i documentalista ha esdevingut la veu de la memòria de tots, encara avui.
El relat té màgia indubtablement, perquè molta gent aliena a la peripècia del llibre, en conèixer-la i relacionant-la amb el passat de la pròpia família, se suma al ball embogit de sentiments massa temps silenciats, en què s’ha convertit No estaba escrito.
No estaven escrites, ni s’esperaven, les vicissituds ni la tristesa, ni les distàncies… però passaren. El destí sovint jugà en contra de l’anhel dels personatges, però la seua voluntat indestructible els posa dempeus una i altra vegada. Sempre. La metralla que esguità la cara a l’avi en guerra, no el matà; i la petita Susi no morí sota el xassís d’un camió… però sí la mare, el pare, el germà, abans de retrobar-se amb Antonio. Destí? Casualitat? Causalitat? No hi ha respostes per a tot plegat. Sí. Una sí. Res no estava escrit però els Villanueva jugaren com millor pogueren les cartes amb què els tocà viure. I tenien un as sempre a la mànega: l’estima irrenunciable encara viva entre totes les generacions.
No estava escrito… però ja ho ha escrit Ana!
* * *
En fi, acabaré amb una reflexió personal i deixaré pas a l’escriptora.
Quan algú vos intente entabanar convencent-vos de la bonesa d’una “llei de la concòrdia” entre espanyols, desconfieu si el que vol és soterrar la memòria. La crueltat dels assassinats després de la guerra, el silenci imposat a les fosses, el silenci autoimposat dels supervivents sota sospita; l’exili interior, l’exili exterior, les cartes d’Antonio, que arribaven de Mèxic, cremades just després de llegir-les… Res d’aquesta misèria no és comparable al franquisme vencedor i rancuniós executat durant dècades. La família Villanueva ja pot parlar ben alt, després de xiuxiuejar i mirar de gairó, fins fa ben poc, a qui podia estar escoltant segons quines coses. En bona part, gràcies a Ana.
Tant de bo férem tots un exercici tan important d’amor i de memòria col·lectiva sincera i franca com el que ha fet ella. Necessitem de la memòria de tots per molt de temps. Almenys mentre es continue justificant una equidistància tramposa entre vencedors i vençuts, d’aquella Espanya que ens corgelà l’esperança.
Autor: Toni Torrenyo
