Amb José Luis Gutierrez “Guti”, Celso Sanmartín i Quico Cadaval
Jardí del Museu de la Rajoleria. Paiporta
Dimarts, 1 de juliol, 22:30 hores
Entrada lliure
Segons alguns dels crítics més exigents, Tres velletes (com a mínim) és un dels espectàcles més bells que podem gaudir a l’escena nacional. Tres dels millors narradors de l’escena internacional junts parlant de les seues muses, les seues “velles”. Cada funció és diferent, única; algunes velles es repeteixen, d’altres no, apareixen i desapareixen de la memòria col·lectiva en l’expressió teatral més antiga i universal: la narració oral.
L’espectacle de la paraula viva, o millor dit, ressuscitada en la veu de Celso Sanmartín, José Luis Gutiérrez “Guti” i Quico Cadaval, va recórrer tota Galícia amb sortides a Portugal, Castella i Lleó i Catalunya. La matèria dels relats que s’hi presentaven -en el que semblava una autèntica sessió d’espiritisme- era la vida quotidiana: els treballs i els dies, les labors, els enamoraments, les tristeses, els dolors i les diversions. La prodigiosa biblioteca del món analfabet en la seua infinita riquesa.
Enguany venen a Paiporta : Tres velletes (com a mínim). Sortim del món del treball i busquem en les memòries de les velles els dies gloriosos de romeries i festes: els balls, els miracles, les devocions, els exorcismes, les empanades i els melindres, el vi jove i la canya brava…
Les Tres velletes lliguen al cap els seus més bells mocadors de romeria per sortir a ballar muñeires, jotes i balls charros als “turreiros” de les festes. El repertori comprèn tot allò que envolta el món estival de les romeries: miracles, romances, ofrenes devotes, relats humorístics, un món on es barregen la superstició i l’escepticisme festiu. Un viatge equidistant als temps de “Déu és bo, però el Dimoni no és roïn”.
Un repertori que uneix les mirades ploroses de les processons amb els peus callosos dels balls. Pot semblar un món oblidat, però les Tres velletes tornen per explicar-ho amb la mateixa frescor com si fos ahir.
