L’escriptor Martí Domínguez presenta a l’associació El Barranc, la seua última novel·la L’esperit del temps.

PER UN ALTRE ‹ESPERIT DEL TEMPS›

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.

Salvador Espriu

Va ser terrible el que escoltàrem de boca de l’escriptor Martí Domínguez. Va ser emocionant també. Esborronador, recordar un dels passatges més cruels de la història europea contemporània. Inquietant, reflexionar plegats —amb Carmela Puig i Martí, que conduïen l’acte— que les atrocitats del nacionalsocialisme no són una excepció de la història; que aquesta, tossudament i capriciosa, s’escriu sovint amb la sang de milions de persones indefenses, amb l’acció d’uns pocs orats que agafen el poder, amb la passivitat i la complicitat de societats senceres com la del poble germànic durant els quasi quinze anys vergonyosos en què s’emborratxà del pensament més salvatge, entre l’ascens de Hitler al poder el 1933 fins a l’ocupació de Berlín al final de la guerra.  Però era, llavors, ens deia Martí, l’esperit del temps, d’aquell temps en què col·lectivament , hom es va desprendre de la pell fina que  ens cobreix per tal de fer-nos persones civilitzades, respectuoses, compassives i empàtiques. Arrancada la pietat d’una estirada, aparegué la bèstia i l’animal depredador que l’ésser humà tenim en estat latent. La “Gran Alemanya”, convençuda de la seua grandesa, ho impregnà tot amb el seu pensament totalitari, i esdevingueren tots botxins… o víctimes. Després, capes d’amnèsia o de desmemòria col·lectiva han fet possible la reconstrucció del cor ferit d’Europa… I tornem a començar!

Aquest va ser part del debat interessantíssim que es va suscitat arran de la presentació de la novel·la de Martí Domínguez  L’esperit del temps, a la biblioteca Maria Moliner de Paiporta, el passat 28 de maig.  Hi acudírem un bon grapat de socis i simpatitzants de l’associació cultural El barranc. Teníem ganes de xarrar amb l’autor de nou d’ençà que havia publicat la novel·la, però aquest nostre “esperit del temps” d’obligats distanciaments sanitaris ens n’havia fet ajornar fins avui la presentació, igual com ens ha fet renunciar a tantes coses, a tantes persones…  No obstant tot allò, el nostre caliu permanent, la voluntat de créixer com a persones en comunitat ben avinguda, ha traspassat les mascaretes higièniques i ens està tornant a ajuntar les últimes setmanes. Després de l’explosió vital de tendresa i d’alegria de les contalles de Fèlix Albo, ara tocava un bany d’amarga reflexió sobre la conducta humana durant el nazisme hegemònic.

La novel·la és una reconstrucció biogràfica de la complicitat amb el nacionalsocialisme d’un gran científic austríac (Konrad Lorenz,  llorejat amb el premi Nobelel 1977).  Encara que l’autor n’amague el nom i cognom, en aquest cas qualsevol semblança amb la realitat és ben documentada. El protagonista —des de la presó soviètica on és reclòs després de la desfeta d’Alemanya— escriu unes memòries esfereïdores sobre l’embriaguesa i la follia col·lectiva del nazisme, que comptà amb el suport d’investigadors de gran talla per a dur endavant propòsits atroços.  Hi esborrona el relat de l’aplicació de l’eugenèsia, en fred i en calent, sobre els pobles eslaus o l’assumpció germànica freda de la necessitat de posar en marxa granges humanes per expandir la raça ària amb l’acceptació general i la col·laboració de dones convençudes… En llegir-ho, fa mal. Al capdavall, és difícil de pair en què es converteix l’ésser humà només que una circumstància, una guspira, posa al descobert el pitjor que tenim a dins.

El científic nazi de la novel·la s’autoconfessa i es reeduca. Nosaltres, tots i totes, llegint la magnífica novel·la de Martí Domínguez, també hi hem d’aprendre i recordar. Recordar per exemple que la repressió franquista fou també despietada amb els vençuts; recordar que la neteja ètnica es revifà als Balcans quaranta anys després de la mort de Hitler, ben al costat d’una Europa “lliure i humanitària”. Recordar que les ràtzies atroces s’han tapat i continuen tapant-se amb bones dosis d’amnèsia, de desmemòria o de passivitat….

Però cal aprendre. Hem d’aprendre de llibres com L’esperit del temps —o d’altres que es colaren al debat i que invitaven a la lectura o la relectura— que hem d’estar a l’aguait, perquè no podem deixar pas alegrement a la intolerància, a la xenofòbia o al patrioterisme carrincló de partits desgraciadament emergents.

Hem d’aprendre de la història, o dels llibres, o de les raons i les paraules… Ja n’hi ha prou de repetir massacres col·lectives, l’anorreament dels pobles o la convivència lliure i pacífica entre els diferents. Aquesta renúncia a la barbàrie hauria de ser, per sempre, el nostre “esperit del temps”.

Antoni Torreño Mateu

Associació Cultural El Barranc, Paiporta.

Deixa un comentari