Rafa Lahuerta a Paiporta

Presentació del llibre “NORUEGA”

Antoni Torreño

26 febrer 2022

Presentació de Rafa Lahuerta / presentació de El Barranc

Per a animar a fer que ens aplegàrem hui tots per a rebre Rafa Lahuerta aquesta vesprada de dissabte vos avançàvem en la convocatòria d’e-mail i de whattsapp alguns aspectes de la novel·la Noruega amb què vull començar la presentació:

La novel·la és un bestseller a la nostra mida, inaudit en el nostre àmbit valencià i en valencià. Se n’han fet 7 edicions en un any i a tothom que llig el llibre sorprenen aquestes memòries ficcionades de la València dels últims vint anys del segle XX, i que cavalca per la primera dècada si més no, del XXI. Són unes memòries, on es barreja ficció i realitat, i estima i de tristesa també per una transformació galopant de la ciutat retratada minuciosament i crua per un habitant, que tot ho va anotar, i que ara esclata en el record també del lector, de la lectora, com li va passar a Proust amb l’aroma famosa de la magdalena mullada en el cafè amb llet. ¿Tant hem canviat, la ciutat, i nosaltres en ella? ens veiem el dia 26!”

Bé, Ja estem en el dia 26. Todo llega y todo pasa.

D’entrada vull aplaudir a l’autor (a Rafa) perquè ens està servint de catalitzador d’emocions a unes generacions que vam viure aquella València que hi descriu i que gràcies a la seua minuciosa anotació de carrers, i places, i bars i comerços i cinemes i retrats de personatges ens els fa ressuscitar de l’oblit. Jo moltes vegades he pensat que els espais de la meua joventut, la València de la meua joventut, no tenia interès ni mereixia un homenatge (era, pensava, un espai sucursal entre dos èpoques difícils: la submissió del franquisme i l’avarícia i descontrol de les noves elits “democràtiques”, sollant-ho tot. Però Rafa Lahuerta me l’ha salvada (ens l’ha salvada), aquella València, descrivint-la esgarradorament entre la misèria i la nostàlgia d’allò vençut.

Després ens explicarà segurament Rafa les connexions entre ell i Albert, el seu personatge. Però sense que vinga a tomb o sense que siga pertinent vos diré que aquest Toni, paiportí d’adopció, valencià de cor, ha mamat també aquells barris per on vagareja el protagonista de Noruega. El recorregut quotidià d’Albert va des del barri del Mercat i la plaça redona cap a l’oest, a Velluters; el que hem tocà viure a mi seguia un eix sud-nord però coincidia al final: començava en el pont de sant Josep, creuava el Carme, s’aturava en la botigueta de productes de neteja dels meus avis entre el carrer de Dalt i Sant Tomàs, a tocar del mercat de Mossen Sorell, continuava per la Bosseria fins al Mercat ,entre els comerços tradicionals que rescata Lahuerta, o s’endinsava pel carrer de santa Teresa “en el territori de Charly”, per arribar a la casa dels iaios, al carrer Editor Cabrerizo, on jo mateix vaig nàixer i els meus avis vivien honradament entre putes i travestis. Aquella València de Noruega fou en part també la meua València de la infància i la primera joventut. I per això, d’entrada, les pàgines de la novel·la m’han produït calfreds.

Però si la novel·la s’està fent imprescindible a hores d’ara no és perquè servisca per a les llagrimetes nostàlgiques dels boomers , recordant els paradisos de la infància, sinó perquè ha catapultat València (i les nostres misèries finiseculars) per a convertir-la ja en un referent simbòlic dels canvis espectaculars de la societat i dels habitants de la societat en aquests darrers 40 anys. Igual com el Dublín de Joyce va molt més enllà d’aquella ciutat irlandesa; igual com el Nova York d’Austen, o el Sant Petersburg de Dostoievski, o la Barcelona de Rodoreda… Grans novel·listes que, arrelats a un espai urbà, són capaços de contar-nos els mecanismes i la pulsió dels personatges que hi pul·lulen. Rafa, a Noruega, per l’habilitat amb què ha manejat el teixit urbà i la vida que hi enclou, mereix estar en l’Olimp dels creadors que eleven la seua ciutat literaturitzada com a referent de temes universals: en el seu cas, la marginació, la desesperança, el fracàs, la mort, l’amor… I no parle per parlar. Avui, entre la gent que has aplegat, Rafa, hi ha persones que coneixen València de manera tangencial, però a qui la trama i les contradiccions d’Albert Sanchis, el protagonista, han sacsejat igualment, sense haver de connectar amb els referents “reals” de la guia urbana de València.

No vull convertir això en una anàlisi acadèmica de la novel·la, però ganes m’entren de tant com m’ha agradat. Vull que ens en parle Rafa Lahuerta i que li preguntem i que ens conteste i que xarrem per on vulga la tertúlia. No obstant això no puc estar-me d’avançar-vos algunes pinzellades, que potser seran un trampolí, més tard, per a la conversa.

Probablement el primer que la nostra curiositat voldrà saciar amb Lahuerta és saber QUANT de l’escriptor hi ha en el relat que ha publicat. Ell segurament dirà que tot, perquè la novel·la és seua i ell per tant és la novel·la. Però no és això el voldríem saciar, amb xafarderia mal dissimulada. I això que Rafa des del principi ho vol deixar clar.

La novel·la s’encapçala amb una cita de Roland Barthes: “Qui narra no és qui escriu i qui escriu no és la persona cívica que signa el llibre.”. O siga, que no cal que fem cua després per tindre unes ratlles manuscrites de Rafa Lahuerta. Que aquesta persona és i no és l’escriptor; que és i no és tampoc Albert Sanchis… Que és i no és un fabricant de mentides, de ficcions… com tots els escriptors!

Tot això pot ser veritat o mentida, però també que la vivència punyent d’aquesta descripció de la València on creix el protagonista amarant-se any rere any de més i més soledat, la deu compartir d’alguna manera i amb tota seguretat la persona que tinc al costat. Vibra cada vegada que escriu el nom d’un carrer, d’un cinema desaparegut, d’un bar i d’un comerç que traspassaren i que han redecorat les franquícies fredes i asèptiques; vibra amb la descripció descarnada d’una vella prostituta al sol asseguda en una cadira de boga en un cantó de Maldonado; i tot, tots aquells detalls de vida són (eren) reals. Ben reals. La segona volta que he llegit Noruega (aquesta darrera setmana) ho he fet al costat d’una guia de carrers. No se n’inventa cap! Els inventaria tots. M’atreviria a dir que no se’n deixa cap a Intramurs; i que homenatja també molts altres i molts barris al llarg de les pàgines.

Més de seixanta anys després que Vicent Andrés Estellés, hipnotitzat i intoxicat també pel mateix amor, dolor i record de la València de la seua joventut (la seua era la de la immediata postguerra com la de Lahuerta la de la immediata “democràcia”).  Més de seixanta anys després de la publicació del Llibre de meravelles, el conjunt poètic més aclamat del poeta, dic, Rafa Lahuerta ha construït la novel·la de la ciutat. Aquests versos d’Estellés podria subscriure’ls Rafa:

Anaves per València, pels carrers de València.

Modestament diries el nom d’algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat

Els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,

I ja tindries tota València. Per a tu,

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

Tan crescuda i dolguda, i estimada també!

Noruega són unes memòries ficcionades d’Albert Sanchis. I juga com tota memorialística a combinar tots els recursos de la literatura del jo: la crònica d’esdeveniments, el dietari, la reflexió assagística, els viatges iniciàtics, la literatura epistolar…  és també una novel·la iniciàtica en el sentit que el protagonista va aprenent mentre va creixent des d’agost de 1984: en relació a la ciutat, a les relacions familiars, al valor de l’amistat, als límits on es desbudella la marginació més cruel. Hi ha una educació sentimental del protagonista sempre immadur; hi ha una educació literària; hi ha una educació per a acarar la mort de tantes persones al voltant d’ell; igual com és sempre present la mort d’una forma de vida a punt d’anar-se’n a fer punyetes amb internet i el primer telèfon mòbil penjat d’una orella…

Albert Sanchis és un lector empegueït, com segurament ho és Rafa Lahuerta. També vol ser escriptor, com sí que ho és Rafa, que ja atresora almenys dos llibres aclamats per la crítica (La balada del bar Torino i aquesta Noruega).

El personatge de Noruega és un personatge inadaptat, abocat als projectes inconclusos, a la derrota vital i a la soledat; que viu sempre al fil de l’abisme, però sense atrevir-se a mirar-loi a llançar-s’hi, adormilat en una relativa posició de confort. Crec que ací, espere, s’allunye de Rafa. Però són tantes les coincidències que potser ens desvetle l’autor.

La novel·la finalment és també una incitació al lector perquè s’òbriga a nous textos: a escriptors, a pel·lícules, a música… , que són, tot plegat, la banda sonora d’una època. Per ací també té punts de fuga prometedors la novel·la. Llegir Noruega no només ens convida a llegir-li la seua primera novel·la si no la coneixíem;  sinó també, visitar tants i tants llibres, films o cançons que bressolen per les pàgines de la novel·la.

I ho deixe ací, amb el convenciment que al llarg de la conversa que s’inicia tot seguit segurament tractarem de desvetlar incògnites com ara:

  • Els barris tradicionals desballestats
  • La nova imatge de València centrificada
  • El riu sense riu i el pla sud, que ens separà a Paiporta de València
  • La “platja” del Mercat
  • La seua València i la de la novel·la
  • La delinqüencia, la prostitució. Las leyes de la frontera. (Daniel Monzón)
  • Tantes preguntes que potser se suscitaran.

Deixa un comentari