“Escriure com pintar, com el dibuix/dels ocells en el cel de la tardor/o el cavall esbocat en els teus ulls”, aquests versos de Jaume Pérez Muntaner dedicats a Manuel Boix ens parlen de l’experiència d’escriure com pintar, o en el cas de Boix, de pintar per a escriure. L’obra d’aquest autor contemporani d’altres com Hervàs, Armengol, Alfaro i Joan Fuster valida una època i un compromís amb el País Valencià i la seua història silenciada. És per això que aquesta obra, en el context actual, és necessària de contemplar, analitzar i gaudir.
L’exposició a Xàtiva de Manuel Boix va arrencar a la visita a diversos edificis històrics que estaven en la ruta expositiva, així com també diversos edificis que no posseïen les obres de l’autor però per la seua singularitat eren d’admiració obligada.
De bon matí, en arribar a l’estació de tren es va comentar un monument de l’estació dedicat al borbardeig que va patir a la guerra civil. Un homenatge a les 129 víctimes que van morir en caure les bombes de l’aviació italiana, i una primera aturada necessària per encetar el dia.
La ruta va seguir cap a la plaça de la Seu, en la qual vam poder gaudir de la primera obra de Boix, L’angle trencat pel moviment, i de dos edificis singulars, l’hospital gòtic del segle XV i la Col·legiata de la Seu. D’aquesta escultura de ferro de les que Boix va dedicar a la pilota impressiona el joc d’ombres i els buits que juguen amb l’espai. Des d’ací, ens vam arrecerar a l’ombra del carrer Sant Agustí i vam acudir al primer edifici que forma part dels “contenidors” de l’exposició, el convent de Sant Domènech. L’església restaurada d’aquest edifici gòtic del segle XIV desamortitzat conté una part important de l’obra boixiana. Entre moltes obres hi ha la dedicada al líder dels agermanats Vicent Peris, que consta d’un llenç amb el cap tallat i l’altre amb el cos penjat cap per avall. Hi ha més obres dedicades al nostre heroi com I conten que l’endemà, aquell jorn, i tan sols aquell jorn, en clarejar l’alborada, el nom de Vicent Peris, va anar de boca en boca (1978), feta amb una tècnica de tinta xinesa, es pot observar un arbre des del qual penja el cos sense cap. L’arbre està a una habitació des de la qual entra la llum del carrer i il·lumina unes branques que es confonen amb les formes de cossos humans que acompanyen el cos de Vicent Peris. En la mateixa sèrie de tinta xinesa podem observar altres obres com Llavors hi havia un flequer i un clergue, que vivien al carrer de la Nau, als quals homes i dones acusaven del delit de sodomia (1978). Totes aquestes obres tenen cabuda en la novel·la Crim de Germania de Josep Lozano, i representen, una vegada més allò de pintar com a escriure o escriure com a pintar, que hem redactat de les paraules del poeta Pérez Muntaner. No obstant això, l’obra més icònica de l’exposició és el Tríptic daurat de Xàtiva (1990). Amb el tríptic obert apareix l’Àngel Custodi, acollidor i renaixentista, que s’eleva a la categoria de símbol. Amb una mà intenta tapar el buit cremat per la Història, i amb l’altra sosté la ciutat, mentre la contempla amb ulls protectors. Unes altres obres a destacar són les de Perspectiva (1977), amb els cucs de seda com a protagonistes, o La Mare de Déu de les Canonades (1990), dedicada a una Mare de Déu envoltada de canonades que reflecteix la ironia de la veneració sota terra de l’època que Boix va viure als Estats Units.
La responsable de la sala ens va convidar a veure l’exposició permanent del Museu de Corpus en una sala annexa i ens va oferir la possibilitat de visitar, amb la clau en mà, el claustre del convent i el refectori reconstruïts i tancats a l’espectador que no té la sort d’aconseguir entrar al recinte amb permís.
El següent port va estar l’Església de Sant Agustí que acollia diverses escultures i quadres dedicats a la pilota valenciana com L’angle (1990) o Narcís (1990). Ens van deixar visitar el claustre del convent que a hores d’ara és el conservatori municipal i la seu de la UNED.
Abans d’arribar al museu de Belles Arts vam fer una aturada en el camí a la plaça Sant Jordi per contemplar el monument a Raimon i el conegut carrer blanc cantat a les seues cançons.
El penúltim “contenidor” es trobava a la Casa de l’Ensenyança. D’entre les escultures cal destacar les sèries dedicades als Borja: Els Borja. Tres figures sobre peanyes i Primers esbossos d’Els Borja. L’obra més espectacular és el tríptic El groc de l’or vell sobre el front. Retrat Basset (2007), tot un homenatge al general Basset que va liderar els maulets en la defensa del territori dels botiflers partidaris de Felip d’Anjou. L’arc de triomf (1971) és una obra que mostra dues mans agafant cadascuna una cadernera. La mà dreta ha premut tant el pardal que l’ha mort. D’aquesta serigrafia amb 7 tintes surt la idea per a la portada del disc Al tall. 25 anys en directe. Retrat de Joan Fuster (1984) i Autoretrat de Manuel Boix (1971) són dues obres icòniques que empren la tècnica del carbonet i acrílic sobre llenç. L’última sala del museu mostrava els quadres més experimentals amb un treball que arriba al surrealisme més actual a Innocència (1970) o Retransmissió televisiva del miracle (1970).
Al Museu de l’Almodí, actual museu d’arqueologia, mostra al pati l’obra Laberint (2020). Boix treballa mitjançant diversos caps la diversitat i la denúncia de la immigració. Cares desfigurades, amb un cap endins, amb una màscara, difuminades, amb una xarxa… caps de denúncia i que formen part del laberint que cerca la llibertat.
La visita acabava amb un dinar amb un arròs al forn típic de Xàtiva i amb diverses reflexions. Cal posar en valor Boix per la recuperació de la memòria perduda del País Valencià. Si l’obra de Fuster, Nosaltres els valencians, és clau per a la història dels valencians, l’obra de Manuel Boix l’ha completada en posar rostre a personatges claus que ens han ocultat sempre, com Vicent Peris o el general Bausset. Jaume Pérez Muntaner va dir al mateix poema de l’inici “Les ombres ens uneixen amb el somni/la identitat perduda en la memòria”.
Josep Genís
